DUES CARES D'UN MATEIX MÓN

 

Dins la calidesa de les festes nadalenques, en aquest període que s'estén des de la segona festa fins a la nit de Cap d'Any, cada any trob un moment per reflexionar sobre l'any que acaba. Aquesta reflexió no sempre és tan positiva com un desitjaria quan comença l'any.

Precisament per les dates en què ens trobam, em venen al cap pensaments que uneixen la celebració d'aquests dies amb la religió, les arrels cristianes de la nostra forma de ser i la nostra cultura. Aquesta interconnexió, profundament arrelada en la nostra història i identitat, es reflecteix en tot, des de les nostres tradicions fins a la nostra personalitat més individual.

En aquests temps de canvi i incertesa, on els valors semblen esvair-se davant l'empenta de noves ideologies suposadament progressistes, sent una responsabilitat especial en preservar i celebrar aquesta herència. La cultura és un riu viu que flueix des del passat cap al futur, alimentat també per les aigües de la religió dels nostres ancestres i de la història de cada lloc. En aquestes illes, encara més. Les arrels cristianes són més que simples reminiscències històriques: són pilars fonamentals que suporten el pes de la nostra cultura col·lectiva.

Som plenament conscient que aquesta perspectiva pot atreure crítiques. En una era on la diversitat i la inclusió són molt valorades (i amb raó), parlar obertament sobre les arrels cristianes pot ser vist com una postura controvertida i a vegades poc democràtica. No obstant això, estic fermament convençut de la importància d’estimar, reconèixer i respectar les nostres arrels, fins i tot les religioses (clar que sí) sense por a ser mal interpretat. Aquest orgull en les nostres tradicions no nega la riquesa que la diversitat aporta, sinó que reafirma el valor de saber d'on venim per comprendre millor cap a on anam.

Mirant cap al futur amb aquesta perspectiva, em preocupa el que ens espera. Vivim en una època d'acceleració tecnològica i canvi social i demogràfic rapidíssim, on els valors tradicionals sovint es veuen sacsejats per noves maneres de pensar i viure. Però, malgrat aquesta incertesa, crec fermament en la necessitat de participar activament en les decisions que modelen la nostra societat. El meu objectiu és no només preservar el nostre llegat, sinó també assegurar que evoluciona de manera que segueixi sent rellevant i significatiu per als meus en el món actual. També com a cristià.

Aquest any que acaba sense cap dubte ens ha aportat nombrosos aspectes positius, però no puc estar content. Com a persona, inevitablement he de pensar també en aquells que, desafortunadament, han estat més vulnerables durant aquest temps. El meu pensament es dirigeix vulgui o no vulgui cap a aquelles persones a qui l'any ha portat adversitats i misèries difícils de justificar.

La meva primera (per propera, no per més important) reflexió es dirigeix cap als esdeveniments recents a l'Orient Mitjà, especialment els atacs a Israel del 7 d'octubre i les seves prolongades conseqüències. Em commou profundament pensar en les persones, particularment dones i infants, que viuen immerses en un entorn on la violència i la mort cruel són una realitat quotidiana. Mentre nosaltres celebram el Nadal amb torrons i regals, ells afronten cada dia amb incertesa i un pànic terrible a qualsevol cosa per ximple que sembli. Aquest contrast em recorda i posa en valor la sort que tenim de viure aquí, en terra de pau, i la importància de preservar-la. Des de l’òptica de la caritat cristiana, estam cridats a ser conscients de les necessitats dels altres i a actuar amb compassió i generositat, especialment envers aquells que es troben en situacions de conflicte i penúria en aquella terra, precisament bressol de Jesús de Natzaret, la commemoració del naixement del qual ens uneix en aquesta època nadalenca.

I què pensar del que passa en la invasió russa a Ucraïna, iniciada ja el febrer de 2022? No puc deixar de recordar la pena de tanta gent, i tot agreujat per la incertesa sobre el final i les profundes conseqüències. Aquesta situació em porta a qüestionar la eficàcia de l'aïllament internacional de Rússia i del suport global a Ucraïna. Em deman si aquestes accions han contribuït realment a una solució o si, per contra, han exacerbat la misèria i el sofriment dels involucrats. Aquest dilema em fa pensar en la terrible complexitat de les intervencions internacionals i la nostra capacitat limitada per influir en els conflictes globals.

En un món occidental cada cop més globalitzat, impersonal, tecnològic, egoista i poc solidari, esdevé essencial recordar altres realitats on l'objectiu principal és simplement sobreviure, on la violència i el conflicte superen els projectes personals. La nostra realitat social, basada en la família i l'amistat, pren una rellevància vital durant el Nadal, acostumant-nos a l'abundància i al consumisme oblidant aquestes altres realitats. Cert és que amb l'arribada del nou any sempre ens proposam nous objectius plens d’esperança, però que massa sovint queden oblidats abans d’arribar a Sant Antoni.

La paradoxa entre venerar les nostres arrels cristianes i conviure amb la realitat actual a Israel o Ucraïna, una vall de llàgrimes, tristesa i mort, hauria de fer-nos reflexionar com a societat mundial i, gradualment, construir un món millor, més solidari i compromès.

Estam massa acostumats que milers de persones arrisquin les seves vides cercant un món millor, del qual tenim el privilegi de gaudir, i massa vegades perden aquesta lluita. Per tant, en aquestes dates de festa i abundància, és essencial recordar aquells que només tenen el que duen posat, i la seva lluita minut a minut per la vida mai més pròpiament dita.

Però no ens enganem. El cert és que la idea que informa el Nadal no és dolenta ni hauria de ser vana. Precisament ens hauria d’ajudar a posar en valor allò que tenim, allò que ens han deixat els nostres pares, i que hem de gaudir i defensar orgullosos més que mai. L'amistat, la concòrdia, el respecte i la comprensió, des d’aquesta dimensió especial que adquireixen durant aquests dies, no són una cosa dolenta. Potser no podem erradicar les grans catàstrofes humanes, però amb conductes diàries de comprensió, humanitat, humilitat, solidaritat i discreció, podem ser exemples i contribuir positivament a una societat massa sovint lligada a l'interès personal, la incomprensió, l'egoisme i la supèrbia.

Són dues cares d'un mateix món que es donen l'esquena, i per tenir esperança i futur, les vides humanes han de ser prioritàries sobre qualsevol interès econòmic, territorial o religiós. Cal erradicar la tirania, la injustícia i la imposició; i esforçar-nos cada dia per ser més conciliadors, tolerants i mostrar que l'amor i la pau són més riquesa que qualsevol nova versió de la PlayStation o l'últim model d'iPhone. Jo faig aquesta lectura de la tradició cristiana que informa la pau que vivim a aquesta terra. No, el Nadó de Betlem no és mai una nosa per a aquest objectiu. No ens equivocam si el recordam i el prenem de guia.