Aquest diumenge, a tot Espanya, com a Balears també, una bona part del poble s’ha manifestat. És en aquest context, marcat per les veus del carrer i les proclames dels nostres líders, que em sent interpel·lat a reflexionar sobre el pols vibrant de la nostra societat. Els esdeveniments d’avui, on milers han marxat a l'uníson a la crida de la nostra presidenta del PP de Balears, Marga Prohens, i també del president del Partit Popular a nivell nacional, guanyador de les darreres eleccions, no són sinó la manifestació palpable d'un sentiment que ressona en cada racó de les nostres illes. La meva ploma és la d’un responsable polític guiat per la responsabilitat i el compromís amb els seus electors, que no pot romandre indiferent davant la marea de veus que demanen ser escoltades.
Per tant, és amb un profund respecte per aquesta expressió de la voluntat popular i amb el desig de contribuir al diàleg constructiu que compartesc aquestes línies. No solament per oferir una anàlisi personal de la tessitura política que ens envolta, sinó també per donar ressò a les aspiracions i inquietuds que han trobat camí a les places i carrers, sota el clar missatge que els nostres representants han transmès. La situació que vivim és d'una rellevància que traspassa fronteres ideològiques i, com a ciutadà implicat, m'afegesc a la conversa amb la intenció de teixir, juntament amb vosaltres, el futur de la nostra terra.
El recent pacte forjat entre el PSOE i Junts, amb la intenció no només d'articular una llei d'amnistia per als encausats pel 'procés' i així facilitar la investidura i legislatura de Pedro Sánchez, abasta una intencionalitat molt més ampla, i posa de relleu una crisi flagrant de la nostra arquitectura institucional. Tal com s'ha anunciat, aquest acord, que s'estén des de 2012 fins a 2023, no només desafia el poder judicial com a custodi de la constitució i la pròpia democràcia, sinó que disposa el terreny per esmenar les sentències i possiblement per a més accions que transgredeixen la nostra sagrada separació de poders: El pacte esmenta explícitament els casos de lawfare o judicialització de la política, obrint la porta a una reinterpretació de la legalitat que podria amnistiar no només als implicats directament en el “Procés”, sinó també a altres figures polítiques afectades per un suposat “ús estratègic de les lleis”. No podem oblidar que aquest pacte segueix a l’assolit amb èxit assalt al Tribunal Constitucional i a la vergonyosa reforma del Codi Penal ‘a la carta’ per a alguns subjectes.
En aquest context de preocupant deriva, no podem menystenir les paraules del líder del PP, Alberto Núñez Feijoó, qui en el seu discurs ha criticat amb contundència aquesta maniobra, subratllant que els espanyols “queremos democracia, queremos igualdad, queremos justicia y queremos dignidad”. Aquesta sentència ressona amb especial força davant les accions que semblen enfosquir els principis fonamentals del nostre sistema polític, i en les quals la responsabilitat de defensar la nostra constitució i les llibertats civils recau ara, més que mai, en els ciutadans i els seus representants.
La història recent del nostre país ha estat marcada per diferents intents de desafiament per part del nacionalisme. Primer va ser el basc. Per no anar més enforma, només arribaré a la iniciativa anomenada 'Plan Ibarretxe' el gener de 2005, sent president del govern José Luis Rodríguez Zapatero i president del Congrés Manuel Marín. Aquest pla, que cercava establir un marc per a la sobirania basca dins d'Espanya, va ser rebut amb una oposició ferma tant del meu partit, que estava a la oposició, com també pel PSOE, el qual, en aquella ocasió, va defensar la integritat de la Constitució i la indivisibilitat de la nació espanyola. Va ser un moment en què la política es va enfrontar pacíficament a la tribuna, contrastant amb els anys de violència que havien sacsejat les bases de la nostra convivència. Durant quatre dècades, l'independentisme violent va ferir Espanya amb actes que han quedat gravats en la memòria col·lectiva, especialment per aquells que varen sofrir la pèrdua d'éssers estimats, violència que també va ser derrotada per la unió dels demòcrates.
Front a aquest fet, Espanya va demostrar la seva fortalesa democràtica davant tant dels desafiaments pacífics com dels violents, liderant una resistència que va transcendir ideologies i partits. Els governs, alternant-se en el poder, varen mantenir un front comú basat en el respecte i l'adhesió a la Constitució, la qual cosa es va reflectir en la derrota tant del Pla Ibarretxe com d’ETA.
La derrota dels moviments independentistes, tant en la seva expressió política com en la seva manifestació més sinistra, va ser un triomf per als pilars de la democràcia espanyola: la lleialtat al jurament constitucional, l'honestedat en la gestió pública i el compromís amb el benestar de tots els espanyols, sempre allunyats de la mentida, la supèrbia i l'egoisme personal. En aquesta trajectòria, el PSOE estava en aquest costat: al nostre costat. I això posa en relleu la gravetat del gir actual, on els acords recents semblen voler matar aquells principis que un dia es varen defensar amb tanta vehemència.
En el transcurs del temps, l'estafeta del desafiament constitucional ha passat a mans dels nacionalistes catalans, els quals, des de llavors i fins al moment present, han sostingut un pols constant amb les institucions polítiques i judicials de l'Estat. Amb la mirada fixa en l'objectiu d'obtenir la sobirania política per a Catalunya, han desplegat una estratègia que ha posat a prova la cohesió nacional i que avui corre el perill cert d’aconseguir-ne la desestabilització.
El clímax d'aquesta confrontació es va produir el 10 d'octubre de 2017, quan es va proclamar unilateralment la república catalana, un acte que va transgredir obertament l'ordenament jurídic espanyol. En resposta, els líders d'aquest moviment varen ser sotmesos a l'escrutini de la justícia: uns, enfrontant-se als tribunals, i altres, optant per la fuga, una fugida que els va permetre esquivar temporalment l'acció judicial a Espanya. En aquest procés de redefinició, els termes utilitzats han adquirit una nova dimensió semàntica: els ‘pròfugs de la justícia’ han estat reanomenats ara com a ‘exiliats’, mentre que els ‘actes de desobediència’ s'han reinterpretat com a ‘persecució política’.
Aquesta narrativa, que cerca transformar la realitat jurídica en una qüestió de llibertats polítiques, ha trobat ara un nou capítol en l'acord entre el PSOE i Junts. He de coincidir amb el meu president nacional quan diu que les disposicions d'aquest acord son un "ataque sin precedentes a la democracia" espanyola, suposa una humiliació per al país, criticant que el pacte "viene a negar que España sea un Estado de derecho a cambio de saciar la ambición personal de quien no conoce límite alguno", en clara referència a Pedro Sánchez.
Molt s'ha parlat de la resiliència de Pedro Sánchez, una qualitat que sovint s'admira com a virtut en el caràcter d'una persona. Però en el cas del president Sánchez, aquesta resiliència no és una fortalesa lloable, sinó una característica perillosa. La seva innegable capacitat estratègica s'ha manifestat en la superació de rivals polítics de tot l'espectre, des de Mariano Rajoy fins a Pablo Iglesias, passant per figures com Albert Rivera, Pablo Casado, Irene Montero i Inés Arrimadas. Però la seva capacitat per mantenir-se aferrat al poder, adaptant-se i sobrevivint davant les adversitats polítiques, sense importar el preu a pagar, compromet ara els fonaments mateixos de la nostra democràcia.
Aquesta és la situació política actual: la recerca del suport independentista per assegurar una majoria parlamentària per governar una legislatura més, ha culminat ara amb un acord que posa en qüestió no només la integritat de la nostra democràcia sinó també el respecte a l'estat de dret. Amb aquest pacte, el PSOE i Sánchez han fet una aposta que menysprea la sobirania de la justícia, aplanant el camí cap a una Espanya on la legalitat esdevé tristament una moneda de canvi política.
Es fa imprescindible un retorn al seny i a l'audàcia democràtica. S'ha de permetre als ciutadans expressar el seu veredicte davant d'aquestes maniobres, a través d'eleccions lliures que puguin expulsar dels llocs de poder aquells que, amb les seves accions, han mostrat tenir com a únic objectiu la fractura i l'erosió de la nostra nació.
Les veus de les associacions judicials i de fiscals s'han elevat contra aquest atac sense precedents a la independència del poder judicial. La resposta tímida dins del mateix PSOE és alarmant i no fa més que reafirmar la urgència d'una intervenció democràtica. La demanda d'un relator internacional és la cirereta d'un pastís que és infinitament més humiliació que justícia, i no podem permetre que la nostra nació sigui equiparada a una república bananera.
Sánchez pot tenir talents polítics, però es troba ara davant d'una cruïlla històrica: o bé reconduir el seu PSOE cap a una política que honori l'estat de dret, la democràcia i la separació de poders, o bé seguir en un camí destructiu que sembla destinat a creuar línies que haurien de romandre sagrades. La decisió de convocar eleccions després de la derrota en les autonòmiques i locals reflecteix una estratègia política que prioritza la supervivència política per sobre de l'interès col·lectiu.
És temps d'actuar, i la resposta ha de ser ferma i decidida. La separació dels poders legislatiu i judicial no és només una línia marcada, és el fonament de la nostra llibertat i el garant de la nostra democràcia. Per això, des de la meva posició, crid a la ciutadania a exigir responsabilitats i a defensar la nostra constitució amb el veredicte inapel·lable de les urnes.
Tant als meus, com als seguidors del PSOE: No em crec que tots hagin canviat alhora, ni que tots siguin tan cínics com el seu secretari general.
Ben segur que en sortirem, però l'emergència és absoluta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada