Esperem no repetir errors!!

 Una vegada passades i païdes les passades eleccions autonòmiques i locals i conformats els ajuntaments, i a punt de fer-ho les altres institucions, m’agradaria compartir unes reflexions només amb la intenció de tenir present d'on venim, i amb la clara voluntat de no tornar-hi.

 Tots recordem -i molts en sentim encara avergonyits- de l’espectacle que donàrem poc després de les eleccions del 2015, moguts per unes ambicions personals que cercaven ésser satisfetes a càrrec d’una victòria electoral que ara haguéssim firmat, però que desgraciadament no va servir per governar.

 Les ambicions personals són legítimes. Més encara: són necessàries si un vol tenir èxit en l’objectiu just de contribuir a la millora de l’àmbit on es pretén aportar ò influir. Però aquesta legitimitat de l’ambició no pot donar mai cobertura a certs atacs i censures de caràcter personals, completament aliens a l’àmbit públic, i que només contribueixen a contaminar qualsevol relació personal o política posterior. Aquests atacs van en perjudici de tots, son completament prescindibles i així s’haurien d’ahver considerat.

 Quant es trenca el respecte personal, les ferides produïdes sempre acaben gangrenant i cridant a venjança, ja sigui directa o subtil, però tant l’una com l’altra fan la convivència impossible. Aquesta que he anomenat venjança subtil, hipòcrita si tant volem, ha estat massa present dins la nostra formació política aquets darrers anys, i tot degut en gran mesura a aquell episodi del 2015.

 Aquestes postures personals han actuat de fre a l’hora de construir i plantejar una alternativa solida al govern del pacte. Hem de reconèixer que aquets anys les idees sempre han anat darrera darrera les confrontacions personals: uns no han aportat tot el que podien (ja se la pegaran!), i altres no han actuat amb la proximitat, sensibilitat i generositat demandable per aquells que s’acosten a la que hauria d’ésser casa de tots. La desconfiança ha estat sempre present i -per afegitó- per alguns aquella identificació que professaven a les sigles populars sembla ara que no era tant evident. Em recorda a aquells futbolistes mercenaris que besen l'escut de forma directament proporcional als euros que cobren.

 La poca voluntat d'integrar, el nul interès en integrar-se, l'oportunisme interessat d'altres formacions per acollir baix la seva cobertura als qui perillaven quedar a la intempèrie ... tot això, junt amb el que dèiem abans, ens han duit  a no haver afrontat unes eleccions amb la unió i la confiança de tots tant necessària si es vol triomfar, i sense el projecte engrescador que necessiten els ciutadans d'aquestes illes per confiar com sempre s’havia fet amb els nostres.

I així ha estat que, amb aquestes condicions, i una dinàmica nacional que no acompanyava, afrontarem les eleccions del passat 26 de Maig. Una tempesta perfecta que a tots ens hauria d’haver fet enraonar damunt el que estava passant.

Així fou com perdérem. Per primera vegada, el partit socialista ens va prendre la primera posició de la cursa electoral autonòmica. Ens hauríem de mentalitzar i tenir molt clar que el perdre la confiança dels electors i en conseqüència les eleccions ens ha de fer actuar, i el més important aleshores és abandonar la guerra fratricida, la confrontació d'uns contra els altres, els etiquetatges de pedigrí que només ens separen, o a la lluita de poder que nomes porten a deixar de banda un veritable projecte polític del Partit Popular tan esperat, enyorat i necessari pels ciutadans d'aquesta comunitat.

Els darrers esdeveniment, assenyalant amb el dit presumptes culpables, no ajuden a superar dificultats; més bé ens apropen als que estimem les sigles a la tristor i a la pena, que no a la comprensió, l'empatia i la unió.

Els acontaixaments que s'han produït a la capital  és un clar exemple de que brindar l'èxit a la "perxa" sòl sortir malament, i de que les decisions personals incomprensibles tant de vetar com de recuperar sense tenir en compte la voluntat majoritària i centrada poden contribuir a una desconnexió entre projecte, polítics i votants.

Segurament s’assumiran -o no, ja no ho sé- les responsabilitats d'haver fet segons on sempre fèiem primers. Ara bé: la demanda d'aquestes mateixes responsabilitats, en segons quina forma, avui i ahir són i foren innecessàries, i segons com es facin poden ésser de bell nou ofensives i llunyanes de qualsevol decisió de seny i lògica. Assumir-les, honra, recriminar-les, pot ofendre.

La consideració cap al més fràgil que no vàrem tenir, o cap al més ferit que tampoc tinguérem, o cap aquells que de bona voluntat han i varen intentar fer-ho lo millor que sabien, no ens pot fallar aquesta vegada. Aquells que confien en nosaltres no s'ho mereixen.

L'organització ha d'estar per damunt de les afrontes personals i la discrepància moderada, sobre tot si té connotacions personals. La concòrdia, la comprensió, l'amistat, la responsabilitat i l’empatia ens ajudaran a no reviure episodis grollers d'aquets darrers anys.

Mai tindrem exemple més clar que tots som necessaris, que fer política és un projecte comú de persones ideològicament pròximes per més que no idèntiques, amb voluntat de sumar. Rebutjar i no reconèixer mèrits del passat i prendre decisions partint de l’odi personal, com hem vist, no té garanties de futur.

Esperem no repetir errors!!